God, the Religion of Science

Blog

  • La grandesa de l’univers: Una manifestació del poder del Creador

    La grandesa de l’univers: Una manifestació del poder del Creador

     

    El nostre Sol és només un dels aproximadament 100.000 milions d’estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Aquesta galàxia, amb tota la seva esplendor, és només una de les aproximadament dos bilions de galàxies conegudes a l’univers. Si intentem estimar el nombre total d’estrelles al cosmos, ens enfrontem a una xifra aclaparadora: un septilió, o 10^24 estrelles – un milió de milers de milions de milers d’estrelles. Aquestes xifres són tan enormes que superen la comprensió humana, però entendre aquesta grandesa ens apropa a la veritable majestuositat de l’univers.

    Cada estrella és una esfera gegantina de gasos incandescents, principalment hidrogen, mantinguda unida per la gravetat i que produeix energia mitjançant la fusió nuclear. Les estrelles varien enormement en mida, massa i temperatura. Algunes, com les nanes vermelles, són tranquil·les i eficients, capaces de brillar durant més d’un bilió d’anys. A l’altre extrem de l’espectre, hi ha estrelles com UY Scuti, amb un diàmetre més de 1.700 vegades superior al del Sol, que viuen només uns quants milions d’anys i acaben en explosions massives de supernova. El nostre Sol, amb una vida d’uns 10.000 milions d’anys, es troba al mig d’aquest espectre i ja ha superat la meitat de la seva existència.

    Cada galàxia també acull milers de milions de sistemes planetaris. Només a la Via Làctia, probablement hi ha més de 100.000 milions de planetes, molts dels quals es troben en zones potencialment habitables, semblants a la Terra. En altres paraules, només a la nostra galàxia podria haver-hi milers de milions de planetes capaços de suportar vida. Si ampliem aquesta possibilitat a tot l’univers, l’existència de vida en parts remotes del cosmos no només és possible, sinó molt probable.

    Tot i això, el que veiem no és la realitat completa. La major part de la massa de l’univers està formada per alguna cosa invisible: matèria fosca i energia fosca. La matèria fosca, que constitueix aproximadament el 85% de la massa de l’univers, només és detectable pels seus efectes gravitacionals sobre les galàxies. L’energia fosca, que representa al voltant del 70% de l’energia de l’univers, és responsable de l’expansió accelerada del cosmos. A més, milers de milions de forats negres s’amaguen als centres de les galàxies, incloent-hi un forat negre supermassiu al centre de la Via Làctia, que és milions de vegades més massiu que el Sol.

    L’edat de l’univers s’estima en uns 13.800 milions d’anys. La llum de les galàxies més llunyanes que ens arriba avui ha viatjat durant milers de milions d’anys, oferint-nos una imatge d’un passat llunyà. En aquesta escala còsmica, la nostra Terra – aquest petit punt blau – és només una partícula en un oceà de foscor i llum. El nostre Sol és només un dels septilions d’estrelles, el més proper a nosaltres; però quan mirem al cel, en realitat veiem rastrejos de milers de milions d’altres sols – cadascun amb una història única, potser amb planetes, potser amb vida, i potser amb misteris que encara no podem comprendre.

     

    **Teologia**

    En aquest context, emergeix un punt teològic fonamental: si l’univers fos més petit i simple, la idea que va sorgir per casualitat podria semblar més plausible. Però un univers d’una extensió i un ordre tan complexos fa que la idea d’un origen fortuït sigui extremadament improbable, gairebé inacceptable. Com més gran i complex és l’univers, més propera a zero és la probabilitat que sorgís per casualitat.

    En resposta als ateus que utilitzen la grandesa de l’univers per negar l’existència d’un Creador, cal dir: si l’univers fos més petit, el considerarien una prova de la casualitat; ara que és tan immens, afirmen que l’existència humana en aquesta vastitud és una casualitat! Això sembla una fugida de la veritat. Però per a una ment humana desperta, la grandesa de l’univers és un signe clar de la grandesa del seu Creador. Un Creador la infinita potència del qual es manifesta en l’extensió del cosmos i que ha establert un ordre tan meravellós. La grandesa de l’univers, per tant, no és una raó per negar Déu, sinó un signe clar per reconèixer la seva força i saviesa.

    Per entendre-ho millor, fem servir una analogia del món de la tecnologia: en programació, és possible que un estudiant principiant creï un codi senzill combinant uns quants caràcters. Però podem imaginar que Google – amb els seus milers de milions de línies de codi – va sorgir per casualitat? Aquest projecte només va ser possible gràcies al treball incansable de milers d’enginyers i un disseny intel·ligent. Com podem, doncs, considerar l’univers, que funciona amb un ordre infinitament més gran que Google, com a resultat de la casualitat? A diferència dels projectes humans, el Creador de l’univers no necessita col·laboradors i no està limitat pel temps ni l’espai. Ell és l’Únic, l’Omnipotent, i l’univers és una manifestació perfecta de la seva força.

    En aquest context, l’Alcorà dirigeix la nostra atenció cap als signes dels cels. A la Sura Al-Wàqi’a, versicles 75 i 76, es diu:

    «Juro per les posicions de les estrelles – i és un jurament gran, si tan sols ho sabéssiu.»

    [Vegeu la Sura i els versicles](https://surahquran.com/surah-al-waqiah-56.html#75-76)

  • La grandesa de l’univers: Una manifestació del poder del Creador

    La grandesa de l’univers: Una manifestació del poder del Creador

    El nostre Sol és només un dels aproximadament 100.000 milions d’estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Aquesta galàxia, amb tota la seva esplendor, és només una de les aproximadament dos bilions de galàxies conegudes a l’univers. Si intentem estimar el nombre total d’estrelles al cosmos, ens enfrontem a una xifra aclaparadora: un septilió, o 10^24 estrelles – un milió de milers de milions de milers d’estrelles. Aquestes xifres són tan enormes que superen la comprensió humana, però entendre aquesta grandesa ens apropa a la veritable majestuositat de l’univers.
    Cada estrella és una esfera gegantina de gasos incandescents, principalment hidrogen, mantinguda unida per la gravetat i que produeix energia mitjançant la fusió nuclear. Les estrelles varien enormement en mida, massa i temperatura. Algunes, com les nanes vermelles, són tranquil·les i eficients, capaces de brillar durant més d’un bilió d’anys. A l’altre extrem de l’espectre, hi ha estrelles com UY Scuti, amb un diàmetre més de 1.700 vegades superior al del Sol, que viuen només uns quants milions d’anys i acaben en explosions massives de supernova. El nostre Sol, amb una vida d’uns 10.000 milions d’anys, es troba al mig d’aquest espectre i ja ha superat la meitat de la seva existència.
    Cada galàxia també acull milers de milions de sistemes planetaris. Només a la Via Làctia, probablement hi ha més de 100.000 milions de planetes, molts dels quals es troben en zones potencialment habitables, semblants a la Terra. En altres paraules, només a la nostra galàxia podria haver-hi milers de milions de planetes capaços de suportar vida. Si ampliem aquesta possibilitat a tot l’univers, l’existència de vida en parts remotes del cosmos no només és possible, sinó molt probable.
    Tot i això, el que veiem no és la realitat completa. La major part de la massa de l’univers està formada per alguna cosa invisible: matèria fosca i energia fosca. La matèria fosca, que constitueix aproximadament el 85% de la massa de l’univers, només és detectable pels seus efectes gravitacionals sobre les galàxies. L’energia fosca, que representa al voltant del 70% de l’energia de l’univers, és responsable de l’expansió accelerada del cosmos. A més, milers de milions de forats negres s’amaguen als centres de les galàxies, incloent-hi un forat negre supermassiu al centre de la Via Làctia, que és milions de vegades més massiu que el Sol.
    L’edat de l’univers s’estima en uns 13.800 milions d’anys. La llum de les galàxies més llunyanes que ens arriba avui ha viatjat durant milers de milions d’anys, oferint-nos una imatge d’un passat llunyà. En aquesta escala còsmica, la nostra Terra – aquest petit punt blau – és només una partícula en un oceà de foscor i llum. El nostre Sol és només un dels septilions d’estrelles, el més proper a nosaltres; però quan mirem al cel, en realitat veiem rastrejos de milers de milions d’altres sols – cadascun amb una història única, potser amb planetes, potser amb vida, i potser amb misteris que encara no podem comprendre.

    Teologia
    En aquest context, emergeix un punt teològic fonamental: si l’univers fos més petit i simple, la idea que va sorgir per casualitat podria semblar més plausible. Però un univers d’una extensió i un ordre tan complexos fa que la idea d’un origen fortuït sigui extremadament improbable, gairebé inacceptable. Com més gran i complex és l’univers, més propera a zero és la probabilitat que sorgís per casualitat.
    En resposta als ateus que utilitzen la grandesa de l’univers per negar l’existència d’un Creador, cal dir: si l’univers fos més petit, el considerarien una prova de la casualitat; ara que és tan immens, afirmen que l’existència humana en aquesta vastitud és una casualitat! Això sembla una fugida de la veritat. Però per a una ment humana desperta, la grandesa de l’univers és un signe clar de la grandesa del seu Creador. Un Creador la infinita potència del qual es manifesta en l’extensió del cosmos i que ha establert un ordre tan meravellós. La grandesa de l’univers, per tant, no és una raó per negar Déu, sinó un signe clar per reconèixer la seva força i saviesa.
    Per entendre-ho millor, fem servir una analogia del món de la tecnologia: en programació, és possible que un estudiant principiant creï un codi senzill combinant uns quants caràcters. Però podem imaginar que Google – amb els seus milers de milions de línies de codi – va sorgir per casualitat? Aquest projecte només va ser possible gràcies al treball incansable de milers d’enginyers i un disseny intel·ligent. Com podem, doncs, considerar l’univers, que funciona amb un ordre infinitament més gran que Google, com a resultat de la casualitat? A diferència dels projectes humans, el Creador de l’univers no necessita col·laboradors i no està limitat pel temps ni l’espai. Ell és l’Únic, l’Omnipotent, i l’univers és una manifestació perfecta de la seva força.
    En aquest context, l’Alcorà dirigeix la nostra atenció cap als signes dels cels. A la Sura Al-Wàqi’a, versicles 75 i 76, es diu:
    «Juro per les posicions de les estrelles – i és un jurament gran, si tan sols ho sabéssiu.»
    Vegeu la Sura i els versicles
    Aquest vers presenta les posicions de les estrelles com un signe important, un signe per a aquells que reflexionen i busquen la grandesa del Creador en la creació.

  • Si la lluna no existís, com seria la Terra?

    Si la lluna no existís, com seria la Terra?

    En el llibre “L’origen de l’univers” escrit per Steven Hawking, es menciona que:

    Segons les últimes estadístiques, el planeta Júpiter té 63 llunes, que varien en mida des de les llunes descobertes per Galileu fins a llunes desconegudes que només mesuren un quilòmetre. No obstant això, la lluna de la Terra, és a dir, la lluna, és relativament inusual. Altres llunes del sistema solar són normalment molt més petites que els seus planetes, però la lluna és una excepció perquè és la única lluna del seu planeta i té una mida considerable en comparació amb la Terra.

    La lluna té un gran impacte en la vida a la Terra. A la dècada de 1990, un grup d’astrònoms francesos va anunciar que la lluna ajuda a estabilitzar el clima de la Terra. Van afirmar que l’efecte gravitatori dels gegants gasosos provoca un moviment irregular dels eixos dels planetes interiors (com la rotació anòmala de Venus), però l’eix de la Terra està estabilitzat gràcies a la presència de la lluna. Imagineu si la lluna no existís i una tribu primitiva visqués a la Terra. També s’ha suggerit que les marees dels oceans, que es produeixen a causa del camp gravitatori de la lluna, podrien haver estat la primera causa de l’aparició de terres emergides entre els oceans.

    A continuació, el llibre menciona:

    Si la lluna hagués estat en una òrbita inusual i lleugerament diferent, podria haver col·lidit amb la Terra o haver estat llançada a la distància. A més, la gravetat de la lluna és del 16,7% de la gravetat de la Terra, i l’òrbita de la lluna té una desviació de 5,9 graus respecte al pla de l’eclíptica. La lluna també és un dels més grans reflectors d’ones de ràdio.

    Si la distància entre la Terra i la lluna augmenta, la força de gravetat de la lluna respecte a la Terra augmenta, però si aquesta distància es fa més gran, la força gravitacional entre la lluna i la Terra disminueix. No obstant això, aquesta força mai no arriba a zero mentre la lluna i la Terra es mouen en una òrbita circular i la seva distància es manté constant.

    Per què la lluna no cau a la Terra?

    La raó per la qual la lluna no cau a la Terra és la seva rotació, que fa que la força gravitacional de la Terra s’apliqui constantment en una direcció cap a la lluna i divideixi aquesta força, així que la lluna no cau a la Terra. La lluna és com una bola metàl·lica que la força gravitacional de la Terra manté en rotació, i aquest equilibri evita que caigui. La força gravitacional que la lluna i la Terra s’exerceixen mútuament és igual a causa de la seva distància adequada.

    La Terra no pot girar al voltant de la lluna a una distància de 3000 milles, però la lluna gira al voltant de la Terra a una distància de 2400 milles. Des del punt de vista físic, si dues masses de mides diferents giren al voltant d’un punt d’equilibri com el sol, la massa més pesada hauria d’estar més a prop del punt d’equilibri en la direcció oposada. La Terra i la lluna es troben en una situació així, i aquesta distància genera una força centrífuga a la lluna que evita que caigui.

    Què passaria si la lluna no existís?

    La rotació de la lluna provoca canvis climàtics i atmosfèrics a la Terra. El sol afecta el 7% de les marees de la lluna, i aquesta disminució de les marees podria portar a canvis climàtics a la Terra. A més, l’òrbita de la Terra al voltant del sol es tornaria desequilibrada, i aquesta desviació de temperatura faria que la vida a la Terra fos impossible. Si la lluna no hagués existit fa 4,5 mil milions d’anys, els oceans no s’haurien format i la vida no hauria aparegut.

    La lluna també redueix la velocitat de rotació de la Terra, i aquesta disminució redueix els efectes ràpids de temperatura i climàtics. L’inclinació de la rotació de la lluna també redueix els efectes gravitacionals del sol sobre la Terra milions de vegades. Si la lluna no hagués estat de la mida actual, la Terra giraria 90 graus més ràpidament i la temperatura augmentaria significativament. Això resultaria en tempestes severes i efectes destructius sobre les terres emergides. L’absència de la lluna faria que els pols experimentessin canvis i moltes zones de la Terra s’escalfessin, resultant en el desgel de les gelades i la submergència de les terres. A més, si no hi hagués efectes gravitacionals de la Terra, moltes zones de la Terra no existirien en la seva forma actual, i en absència de la lluna, la Terra tindria una atmosfera inestable i la vida seria impossible.

    Sense la lluna, tindríem desplaçaments de fins a 50 graus. Els científics diuen que canvis d’un grau a la Terra poden tenir efectes molt destructius sobre la vida, i portar estius extremadament càlids i hiverns extremadament freds.

    Què passaria si la lluna fos més gran o més petita?

    Neil F. Comins, professor de física i astronomia, diu que si la lluna fos un 50% de la seva mida actual, no es veuria entre els raigs del sol i estaria un 80% més a prop de la Terra, amb la possibilitat de col·lisió amb la Terra. A més, les marees es reduirien dràsticament a causa de la disminució de la força gravitacional, i els dies serien 15 hores més llargs, amb variacions climàtiques més severes. Si la lluna fos una mica més gran, tindria més efectes gravitacionals sobre la Terra, cosa que faria que els dos planetes influïssin mútuament i la lluna es desplacés més lluny de la Terra, creant problemes similars a l’absència de la lluna.

    Conclusió final

    Hi ha diverses opinions sobre l’origen de la lluna, i els científics tenen desacords en aquest aspecte. Alguns creuen que la lluna és un fragment separat de la Terra, però tothom sap que l’existència de la lluna és essencial per a la vida al planeta Terra. A més, l’angle de rotació, la seva distància de la Terra i la seva mida, tal com s’ha esmentat anteriorment, són molt importants. Realment, tenint en compte quines probabilitats hauria d’haver una lluna d’aquesta mida equilibrada al costat d’un planeta de la mida de la Terra a una distància adequada del sol per ajudar a la formació de la vida a la Terra? Pot l’existència d’una lluna que estigui tan precisament sincronitzada amb el planeta Terra ser un accident còsmic o un senyal d’un ordre precís en la creació?

    Déu Altíssim diu en el vers 61 de la sura 29 del Corà:
    Si els preguntes: «Qui ha creat els cels i la terra i subjectat el sol i la lluna?», segur que diuen: «Al·là!» Com poden, doncs, ser tan desviats